Sylvana Mestre, una vida dedicada a l’esport adaptat

Retrat d’una Sylvana Mestre somrient. Imatge de Play & Train.

Sylvana Mestre duu l’esport a l’ADN. Després de la seva experiència com a corredora d’esquí a l’equip nacional, la vida la va portar a descobrir l’esport paralímpic. Va començar com a guia i entrenadora d’esquí per a atletes amb ceguesa, i va ocupar la presidència de la Federació Paralímpica d’Esquí. Després de fer el cim, va voler tornar a la base per continuar treballant en allò que l’apassiona: l’esport adaptat. Al costat de Mariona Masdemont, va fundar Play & Train, una empresa social no lucrativa amb diversos programes esportius per a persones amb discapacitat i les seves famílies. Amb un lema clar i carregat d’intenció, Challenge the limits (Desafia els límits), aquesta associació pionera que gestiona el Centre d’Esport Adaptat de La Molina, a la Cerdanya, ha fet de l’esport una eina per a la inclusió i la normalització social

El Comitè Paralímpic Internacional (CPI) va guardonar Sylvana Mestre amb l’Orde Paralímpica per tota una vida dedicada a la defensa de l’esport adaptat. Entre molts altres mèrits, l’avalen els resultats dels atletes a qui ha preparat: 15 medalles als Jocs Paralímpics i 30 als Campionats Mundials.

Aprofitant que aquest 2020 se celebra a Catalunya l’Any del Turisme Esportiu, que entre altres objectius posa en relleu valors de l’esport com la igualtat, la inclusió i l’accessibilitat, parlem amb Sylvana Mestre, que ens rep telemàticament amb una puntualitat britànica i un somriure atent i disposat. Des del Som Tots del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, conversem amb aquesta amant dels esports de neu i de muntanya que desprèn una personalitat inspiradora.

Quan comença el teu interès per l’esport?

El meu pare ja era una persona molt esportista i d’alguna manera ens hi va introduir. A tots els esports, però sobretot als de neu i a l’esquí. Està a l’ADN de la família.

I què és el que més valores de l’esport?

L’esport et dona una forma de vida, et fa veure la vida d’una altra manera. Sentir frustració, haver de lluitar per… Tot això forma part del teu dia a dia quan practiques esport i et forma com a persona. I d’altra banda, l’esport uneix molt. Quan fas esport, fas esport. No hi ha una diferència ni de color, ni de gènere, ni de religió, ni de res.

“La societat no entén la discapacitat”

Vas ser corredora d’esquí, vas formar part de l’equip nacional, vas treballar en una empresa de material esportiu… I, de sobte, arriba l’esport adaptat a la teva vida.

El meu marit va morir després d’una llarga malaltia i jo estava tan fotuda que volia deixar l’esport. I un periodista, en Toti Rosselló, va pensar que m’havia tornat boja. Érem als Alps i em va insistir perquè veiés una cosa. Quan vaig pujar a les pistes, vaig flipar. Era l’equip paralímpic de cecs. Quan vaig veure aquella llibertat, veure’ls baixar esquiant… Quan vaig veure allò vaig ser conscient del que et dona l’esport. Això va ser, si no recordo malament, el mes de setembre o octubre. El novembre em van trucar i em van proposar ser guia d’un noi cec. I així vaig començar.

Què vas aprendre d’aquella primera experiència?

T’adones que no entenem la discapacitat. La societat no entén la discapacitat, per això l’arraconem, encara avui en dia. A menys que tinguis algú molt proper que l’hagi adquirit o que hagi nascut amb una discapacitat; aleshores prens més atenció. Recordo un dia que anàvem cap a la pista d’esquí amb autobús i el noi em diu: “Oh, quin cel més blau!” Me’l miro i li pregunto: “Però Dani, com veus el color blau si ets cec de naixement?” I em diu: “Sylvana, jo noto que el cel és blau”. Érem a Eslovàquia, que cada dia era núvol, però aquell dia era radiant. Hi ha alguna cosa que se’ns escapa.

Enmig d’un paisatge alpí nevat, durant els Jocs Paralímpics de Vancouver 2014, Sylvana Mestre comparteix la torxa olímpica amb un atleta holandès assegut en una cadira d’esquí. Imatge de Sylvana Mestre.
Enmig d’un paisatge alpí nevat, durant els Jocs Paralímpics de Vancouver 2014, Sylvana Mestre comparteix la torxa olímpica amb un atleta holandès assegut en una cadira d’esquí. Imatge de Sylvana Mestre.

Després de fer de guia, Sylvana Mestre va entrenar l’equip paralímpic espanyol, va formar part del Comitè Paralímpic Internacional (CPI) i el 2006 va ocupar la presidència de la Federació. Explica que un dia, a Alemanya, a la seu del CPI, es va plantejar que s’estava fent gran i va començar a pensar a retirar-se. Tenia clar, però, que volia continuar treballant en l’esport adaptat. Després d’una vetllada amb la Mariona Masdemont, a qui ja coneixia de La Molina, al Pirineu de Girona, va néixer Play & Train. 

Quin era el vostre objectiu?

Jo vinc de l’esport i crec en la integració. Crec que un nen que va amb cadira de rodes i és tetraplègic pot ensenyar molt a un nen amb paràlisi cerebral i a l’inrevés. Però això no existia. I volíem muntar una organització que donés l’oportunitat a la gent amb discapacitat de practicar esport amb la família. Als hotels, on sigui, tenen activitats preparades amb els animadors que fan esports, jocs de platja… Però si hi vas amb algú amb discapacitat, no hi ha lloc per a ell, perquè no hi han pensat. Sí que es compleixen unes normes d’accessibilitat, perquè per llei s’han de complir, però res més. I aquí és on volíem incidir, perquè la gent amb discapacitat, les famílies, normalment queden com tancades. Això està canviant.

Sí? Està canviant?

Encara falta molt, però per exemple a Alemanya veus gent amb handbikes per la ciutat d’una manera natural. A Holanda també passa. I aquí ho comencem a veure

La sensibilització des de la base és essencial

A més de promoure la pràctica d’esport, Play & Train fa formació escolar, assessora organismes i empreses en el disseny de serveis accessibles i té un programa de voluntariat corporatiu, entre molts altres projectes. L’objectiu és clar: reivindicar la creació d’experiències, espais, productes i serveis inclusius i adaptats perquè tots els infants i totes les famílies puguin gaudir per igual. 

Vosaltres heu fet molta feina en aquest sentit a la Cerdanya.

Ens ha passat a La Molina i a Fuerteventura, a Canàries, on fem les activitats de surf. Hem anat a les escoles de la comarca i organitzem un dia paralímpic a l’escola. Cada cop hi ha més nens amb discapacitat que van a l’escola regular. Aquest dia se senten importants, perquè estan donant una lliçó als companys, que practiquen esport adaptat i s’adonen de les dificultats. I què ha passat? Que els alcaldes ens han posat dins dels pressupostos perquè han vist que el nen va amb cotxe amb la mare i la mare aparca i el nen li diu: “Aquí no mama, que és un lloc per a discapacitats”.

Heu treballat des de la base, des de l’educació.

I això és el que hem de fer, s’ha de treballar des de la base perquè aquests nens són els polítics de demà.

“Quan parlem d’accessibilitat, no calen habitacions amb ferros i coses estranyes”

La paraula “accessibilitat” no t’acaba d’agradar.

No, perquè jo també la necessito. Quan m’he trencat una cama, he necessitat un lloc accessible. És una cosa que hauria de ser totalment normal. Si vaig a un estadi de futbol o d’atletisme o del que sigui, per què no hi poden haver llocs accessibles en llocs normals, on hi hagi dos seients i un espai per a una cadira de rodes? No allà dalt, en aquella cantonada… La meva lluita és aquesta: l’accessibilitat pot ser amiga i d’una manera totalment natural. Per què en una habitació d’hotel, de l’habitació al bany hi ha d’haver un petit esglaó? Quina necessitat n’hi ha? Ens falta entendre que quan parlem d’accessibilitat no calen habitacions amb ferros i coses estranyes.

Advoques per una accessibilitat amiga, natural i global.

És clar, tu pots fer un hotel accessible, però quan surts a fora què? A Whistler es van fer uns jocs paralímpics d’hivern. La gent amb discapacitat no podia entrar als bars perquè eren a dalt i hi havia escales per arribar-hi.

A l’estació d’esquí de La Molina, en un entorn alpí nevat, un esquiador de Play & Train empeny un usuari que seu en una cadira d’esquí. Imatge de Play and Train.
A l’estació d’esquí de La Molina, en un entorn alpí nevat, un esquiador de Play & Train empeny un usuari que seu en una cadira d’esquí. Imatge de Play and Train.

Vosaltres us adapteu a les condicions diferents de cada usuari.

Jo vull que aquell nen gaudeixi de l’esquí. I per tal que esquiï necessito que aprengui a fer una sèrie de moviments. El primer que fem és valorar la discapacitat, què li provoca i quines capacitats té. Perquè jo no parlo mai de discapacitats, jo parlo de capacitats. Per tant, com el puc ajudar perquè faci aquell moviment de la manera més correcta possible. El cos és molt savi, quan falla per un costat, pots trobar la fórmula per portar-lo cap a un altre costat.

Reinventar-se després de la Covid-19

Durant els prop de dos mesos que portem de confinament, Play & Train ha mantingut actius els seus usuaris a les xarxes socials. Primer, a través dels #ConfinaChallenge, reptes digitals que es poden trobar al Facebook i a l’Instagram de l’associació. Ombres xineses, exercicis d’escalfament, disfresses a casa…, activitats pensades per passar una estona divertida. D’aquí n’han sorgit sessions més formals que han permès treballar entrenaments, entrevistar famílies i, fins i tot, atletes paralímpics com el surfista Marcos Tapia.

Aquesta crisi ens ha obligat a obrir les finestres digitals i omplir-les d’activitat.

Jo les primeres setmanes estava esgotada! Tothom em trucava i em preguntava què feia, i jo els deia: “Jo res, el cul al sofà veient una sèrie, esgotada de veure-us a tots fent tantes coses!” No hi ha temps per a tant! Una bogeria. Després d’això, no vull dir que el món ha canviat, però crec que hi haurà coses que canviaran. I dins el món de la discapacitat, també.

Com ara?

Totes les organitzacions són bones i totes fan la seva feina, però n’hi ha moltes que són tancades. Nosaltres tenim nens molt diversos que han nascut amb una discapacitat i no tenen accés als clubs d’esports regulars. No els accepten perquè no saben com fer-ho. Nosaltres ens n’ocupem. Els ensenyem a esquiar, a fer surf, a anar en bicicleta… I després ensenyem al club regular a treballar amb aquests nens, fins que en poden formar part. I les famílies estan molt agraïdes, perquè tot ve d’una manera natural. A més, el club d’esports, d’esquí per exemple, s’ha adonat dels beneficis que li aporta treballar amb un nen amb discapacitat. Quan veus com s’esforça, els companys no tenen nassos d’estirar-se a la neu i dir: “Ai, que cansat que estic!” És una canonada de doble sentit, tothom se’n beneficia. I quan aconsegueixes que l’entorn s’adoni que són clients com qualsevol altre, ja està. Ja has plantat la llavor.

En una pista a l’estació d’esquí de La Molina, un guia de Play & Train dona indicacions a un esquiador cec. Imatge d’Óscar Vall.
En una pista a l’estació d’esquí de La Molina, un guia de Play & Train dona indicacions a un esquiador cec. Imatge d’Óscar Vall.

Com incloure el turisme inclusiu en l’experiència turística? Què diem als agents?

El mateix que els vaig dir a La Molina en el seu moment. Ensenyar-los un full de càlcul i dir-los: “Aquí hi ha un segment de mercat que és molt important per a vosaltres. I si us el deixeu perdre, sou ximples”. Perquè la persona amb discapacitat, quan va a un lloc on es troba còmode, quan té un entorn que no li suposa problemes, és el client més fidel que et puguis imaginar. I és el client que més gasta, perquè gasta.

Des de Play & Train, com afronteu la incertesa d’aquesta “nova normalitat” que ha de venir?

Estem preocupats, no és una situació fàcil, però fa temps que estem intentant llençar una plataforma d’educació en diversos sentits. Educació per al turisme: donar eines perquè els diferents agents considerin la persona amb discapacitat com un client més del seu entorn. I que puguin oferir paquets adaptats d’una manera natural, com a la resta de clients. També volem muntar uns cursos per a joves amb discapacitat. Això és un brainstorming en què ara estic immersa. Voldríem donar-los una formació online perquè puguin ser de benefici al turisme. Per exemple, que puguin treballar en una oficina de turisme. Qui millor que ells per saber què necessita o com atendre un client amb discapacitat? Ho hem fet amb l’esquí, tenim professors amb discapacitat amb la titulació de tècnics esportius i que estan fent classe. La gent amb discapacitat pot ser molt incisiva i et pot dir: “A veure si m’has de venir a dir com em sento jo, no en tens ni idea”. Si l’altre també té una discapacitat, no hi ha discussió possible.